BRUELOSOFIA

"NUEVA ILUSTRACIÓN RADICAL"

(Dúnia Hamudi Tortella, 2n Batxillerat B)

Després d’haver estudiat Kant i el context en què s’emmarca, la Il·lustració —un entorn revolucionari que exalta la col·lectivitat i la unió del poble com a motor del progrés— em demano: què frena avui en dia l’avanç i les revoltes populars? Per què sembla que ningú lluita per millorar?

Després d’haver llegit l’assaig Nueva Ilustración radical, de Marina Garcés, un llibre en què s’expliquen els motius pels quals aquest desig de millora s’ha esvaït, he entès millor el context actual. L’autora planteja precisament com, en les societats contemporànies, la consciència crítica i la capacitat de rebel·lió s’han debilitat progressivament, en un sistema que sovint fa difícil identificar les pròpies formes d’opressió.

El principal fre de les revoltes és la manca de consciència sobre les opressions a què estem sotmesos. Un exemple que se m’ocorre és l’auge de les cirurgies estètiques. Se’ns venen aquestes operacions com una forma de llibertat per experimentar amb el nostre cos i arribar a convertir-nos en la persona que desitgem estèticament, sense ser jutjats per l’entorn pel fet de sotmetre’ns-hi. Ara bé, si ho enfoquem des d’una altra perspectiva, potser aquestes cirurgies estètiques i la seva normalització contribueixen a l’expansió d’una bellesa estàndard i d’uns cànons estètics irreals i impossibles que afecten la nostra autoestima i manipulen la nostra percepció de l’entorn i de nosaltres mateixos.

Així mateix, el sistema democràtic actual promou la idea de sobirania popular, segons la qual el poble pren les decisions a través del vot de representants polítics. Per garantir aquesta representació existeix el parlament, format pels diferents partits en funció dels escons obtinguts.

No obstant això, la setmana passada al Parlament balear es va debatre el tema de la regulació de l’habitatge i, tot i que la majoria de la població està d’acord a establir un límit de preus per evitar la inflació i l’especulació, la proposta va ser denegada. Com és això possible? Realment es representa la veu del poble? Tal vegada la proposta no va tirar endavant perquè la majoria dels parlamentaris són grans propietaris que no sofreixen ni pateixen les conseqüències reals de la problemàtica. D’aquesta manera, es perpetua el poder de les classes dominants i la suposada sobirania del poble es desmunta.

Si féssim una enquesta entre dues proposicions —què és més probable, la pau mundial o la tercera guerra mundial?—, segurament molts respondrien que la segona, si no és que consideren que ja hi estem immersos. Aquesta percepció generalitzada d’incertesa i pessimisme forma part del context contemporani que analitza Marina Garcés a Nueva Ilustración radical. La societat actual sembla marcada per una pèrdua d’esperança col·lectiva i per la dificultat de pensar en un futur de transformació real. En aquest sentit, el desig de progrés propi de la Il·lustració es veu substituït per una sensació d’impotència davant d’un sistema que es percep com a inamovible.

En aquest sentit Marina Garcés conclou que aquest sentiment progressista s’ha subtsituït per una actitud pessimista que tot i que es capaç de percebre les injustícies i criticar-les, es incapaç de passar a l’acció i combatre-les. Aquest procés de transformació del pensament crític en impotència reflecteix, segons l’autora, una de les grans paradoxes del nostre temps: algun altre exemple actual és el genocidi de Gaza o la guerra a Ucraïna, que tot i seguir-les gairabé en directe, hem estat incapaços com a societat de frenar o d’oferir una oposició col·lectiva.

Malgrat tot, si se’m permet la reflexió personal, considero que en els darrers anys han tingut lloc diversos moviments de protesta significatius, com ara les manifestacions als Estats Units sota el lema “No Kings Day”, en contra de determinades polítiques i de la gestió de la immigració, així com altres conflictes internacionals com la guerra a l’Iran. També cal destacar les nombroses concentracions arreu del món en suport de Palestina i iniciatives com la flotilla Global Sumud, entre altres moviments socials.

Tanmateix, sovint aquests moviments no semblen traduir-se en canvis polítics immediats o estructurals, fet que pot generar una sensació d’ineficàcia. La fragilitat del dret internacional i les dificultats per fer efectius els drets humans contribueixen a aquesta percepció d’inestabilitat i de pèrdua d’esperança.

Si el dret internacional és incapaç de frenar violacions sistemàtiques dels drets més bàsics arreu del món, quin marge d’acció real tenim nosaltres com a individus per oposar-nos-hi i transformar aquesta realitat?

Ara bé, també considero que, si mirem enrere, en l’època de la Revolució Francesa —sovint entesa com un dels màxims exponents de l’esperit il·lustrat— no existien institucions com les Nacions Unides, ni sistemes de protecció dels drets humans, ni una concepció consolidada dels drets individuals tal com els entenem avui. I, tot i així, va ser precisament l’acció col·lectiva del poble la que va fer possible l’aparició d’aquests drets i institucions.