Embedded Files
Records i vivències...
I TU, QUÈ ENYORES?
Records i vivències d'exalumnes i exprofessors.
QUÈ ENYORES DE QUAN ESTUDIAVES A L'INSTITUT?
N'Antoni Gost Vallespir va estudiar a Can Peu Blanc entre els anys 1987 i 1991, on va cursar el BUP i el COU. Nascut a sa Pobla, ha dedicat tota la seva vida a la gestió d'empreses. Ell ens ha enviat aquest escrit:
"Can Peu Blanc. Bicicletes, motorets. Vistes a sa Tramuntana. Estoigs plens de bolígrafs de colors, llapis Staedler i gomes Milan. Regles, escaires, cartabons… Professors d’ensenyança serena i tracte igualitari. Amistats comarcals, plurals, d’una potència descomunal encaminades a descobrir tot allò desconegut, a vegades prohibit, per emprendre junts, el que ha estat el camí de la nostra vida, mentre per alguns Imitation of life dels R.E.M. era la banda sonora del capítol, altres érem cridats a files de la insurrecció. Temps passat. Érem joves. Gràcies."
Soc na Núria Quiñonero Sans, ara soc psicòloga i altres coses igual d'importants. Potser moltes varen néixer a Can Peu Blanc, on vaig cursar la meva etapa de secundària, durant els anys 2011-2017.
L’institut va resultar ser un bon lloc on aprendre, però també un bon lloc on riure (molt). Trob a faltar els moments en què tot feia gràcia i t'havies d'aguantar les classes sense esclatar-te amb les companyes que seien a devora tu. Dinàmiques com aquestes seran sempre difícils de recrear sortint de les aules de Can Peu Blanc. També enyor els patis, el moment de córrer fins al bar per ser la primera a comprar l'entrepà vegetal de n'Antòria, i la congregació de tothom en un mateix espai, la possibilitat de veure i parlar literalment amb qualsevol dels teus amics.
És un clixé, però tampoc deixa de ser una certesa que el professorat et deixa marca. I el que passa després (després d'uns anys), que potser no es diu tant, és que enyores aquelles persones que durant un temps has vist cada dia. Les seves frases, els seus neguits, les seves manies. Amb els amics encara utilitzam expressions i gestos que feia servir en Pere Ferrando o na Catina Femenias. Es converteixen en un argot particular. Però no enyor només el que deien, sinó també la seva actitud i el seu tarannà, cap a la matèria que detallaven i cap a la vida en general. Me venen al cap una llista massa llarga de noms com per posar-la aquí, però sempre recordaré amb molta estima i nostàlgia les classes de mates amb na Fe, les d’història amb en Segura o n’Asensi, les de filosofia amb na Teresa i les optatives d'art d’en Joan Carles Oliver (que 2n de batxillerat varen ser un escapisme del tot necessari per a surar el curs).
Hola!
Som n’Elena de la Cruz, nascuda a Cuba, i som exalumna de l'IES Can Peu Blanc, un institut que ha format part de la persona en què m’he convertit.
Vaig estudiar a la UIB el Grau d'ADE en anglès, i he fet màsters de comunicació corporativa, protocol, relacions públiques i organització d’esdeveniments.
Des que he acabat el món dels estudis, he tret profit dels meus treballs de final de grau i màster, creant una empresa de gestió integral d’Escoles de Música, on faig un tàndem del que m’agrada (administració) i m’apassiona (música).
A Can Peu Blanc he d'agrair a tots i cada un dels companys i professors que em van ensenyar a llegir i escriure el català tan bé que avui en dia som una mallorquina més!
Un especial agraïment al professor Pere Ferrando per la seva lírica i la seva manera d’ensenyar tan seva. A en Miquel Àngel Asensi i els seus apunts d’història fascinants. A en Miquel Herrero, professor de música; a na Bel, professora d’economia i en Tomeu Crespí, professor de Geografia, a qui els he d'agrair tot i més. I un especial agraïment i estima a n’Àngel, de matemàtiques, per la seva passió i vocació per la seva feina i nosaltres, el seu orgull.
En aquesta foto n'Aina i els seus companys estaven a punt de partir a la trobada de "El país a l'escola" (programa d'intercanvis de centres de parla catalana), acompanyats de la seva professora, na Xesca Cantallops.
N'Aina Palou és mestra d'escola al CEIP s'Albufera d'Alcúdia des de fa vint-i-quatre anys, del qual en va ser directora uns quants cursos: "Enyor els meus dies d'EGB a Can Peu Blanc, quan era una escola. Hi havia una biblioteca, un laboratori, una cuina, un enorme menjador i la casa de la portera. Una passada d'escola! Quan es va transformar en institut vàrem compartir espai durant un o dos cursos, fins que varen acabar les obres de sa Graduada. Dels anys d'institut record molt els professors que vàrem tenir. Vàrem tenir professors genials: na Xesca Cantallops de Català, en Carlos Ávila i en Biel Alomar de Geografia i Història , na Margalida de Filosofia, en Juan Antonio Arranz (que ens feia Història i Teatre)... La veritat és que vàrem tenir uns professors molt bons i el que ens varen ensenyar ens ha ajudat després a viure el dia a dia i a conèixer moltes de les coses... Na Xesca em va marcar molt perquè amb ella vàrem anar al programa "El País a l'Escola", vàrem participar al concurs "Banc de dades" i vàrem conèixer els grups de rock català d'aquell moment i ens va ajudar a entendre qui érem... i en tenc molt bon record, d'això."
Som en Biel Payeras Torrandell, pobler de 31 anys que va finalitzar l'etapa de l'institut l'any 2012. Seguidament, em vaig graduar en Ciències Polítiques a Barcelona i especialitzar en Anàlisi política i de dades, durant un any a Madrid. He treballat en empreses relacionades amb la demoscòpia, a l'administració pública i en el Tercer sector (ONG, fundacions). Actualment, ocupo el càrrec de regidor de Cultura, Festes i Protocol de l'Ajuntament de sa Pobla i, alhora, som conseller electe del Consell de Mallorca en representació del partit en què milit des de 2015, MÉS per Mallorca. He triat la imatge d'un instant de la presa de possessió com a conseller del Consell de Mallorca, l'11 de setembre de 2025.
De l'institut, record que era un bressol de curolles, de pensar en gros i fora de mida! On tot, si era imaginable, volia dir que era possible (malgrat la meitat de curolles no arribassin a bon port!) Eren moments, aquells en aquella preadolescència i joventut primerenca quan, entre els companys i companyes, observàvem que al nostre entorn o al món mateix succeïen coses grosses: manifestacions dels moviments socials, canvis de paradigma econòmics i internacionals, sorgiment d'expressions culturals, tecnologies disruptives, noves xarxes socials, etc. Vist en perspectiva, pens que ens sentíem petits davant grans esdeveniments i que, al mateix temps, ens sentíem cridats, encoratjats o fins i tot -gràcies als grans professors i professores que hem tengut- instigats a formar part del nou món que naixia a davant nostre. D'una ingènua incertesa transformada en la voluntat de saber-ne més, com si diguéssim. És fantàstic pensar que, en el fons, el nou món que ve es congria i que vendrà, també comença a un lloc com l'institut. Si m'ho demanen, jo: orgullosament de Can Peu Blanc!
En Miquel Àngel Sastre és llicenciat en Història i arqueòleg i és tècnic de Cultura i Patrimoni a l’Ajuntament de Santa Margalida, on també s'encarrega de l’Arxiu Històric Municipal.
"De l’institut enyor les llargues xerrades amb amics, les complicitats al pati, les festes que començàvem a gaudir. Bàsicament, enyor aquella innocència que teníem tots, la il·lusió per aprendre i fer coses noves. Teníem tot el món per endavant i el gaudíem al màxim.
A més d’aprendre coses molt interessants, també apreníem a viure, a ser independents i a forjar el nostre futur".
N'Elisabet Palou Comes és una alumna de màster de professorat que està fent les pràctiques al nostre institut, al departament de Llengua Catalana i Literatura. És exalumna del centre i li hem demanat que ens comenti què és el que enyora de la seva etapa d'estudiant.
Revisitar l’Institut com a alumna de pràctiques m’ha fet veure-ho tot amb una altra perspectiva. Camín per passadissos que conec de memòria i m'entendreix comprovar que hi ha coses que semblen intactes: les aules, els pupitres, les cortines grises, les vistes per la finestra, el renou de l'escala del hall després del timbre, alguns docents i treballadors que segueixen al seu mateix lloc de feina...
Un dels records que més m’ha marcat és l'assignatura de teatre de 1r d’ESO. Aquella primera espurna em va obrir un camí que, a dia d’avui, encara segueix viu. També guard amb molt d’afecte el viatge d’estudis a Roma de 4t d’ESO, un dels moments més feliços dels anys que vaig passar aquí, i la pinya tan especial que férem com a classe a 4t, 1r i 2n de batxillerat.
Tornar-hi m’ha fet sentir que, tot i que sembla que els temps canvien a tota velocitat, l'essència d'un centre és molt difícil de canviar i ens marcarà per sempre a aquells que hem passat aquí tota una etapa vital.
Sebastià Crespí, tècnic de mecànica i membre fundador d'"Ara en donen" ens comenta: "Hahhaha! El que enyor més de l'institut són els panets mixtos calents que ens feia n'Antònia de bar a l'hora del pati."
El que més enyor de Can Peu Blanc són aquells minuts abans d’entrar a classe, la música que sonava per començar la primera hora i que, segons el dia, ens animava o tot el contrari. Enyor els patis i els grupets que sempre estaven als mateixos racons, les converses que començaven parlant d’exàmens i acabaven tractant de qualsevol cosa menys estudiar. També enyor les amistats que hi vaig conèixer, algunes que encara em fan costat i d’altres que em regalen una imatge dolça del passat. Els professors que em van deixar una petjada profunda durant aquells anys, alguns encara presents a l’institut, formen part dels meus millors records.
Tornar a Can Peu Blanc com a dinamitzadora lingüística em fa adonar-me de com passa el temps, però també de com certs moments i persones mai no s’obliden i continuen deixant petjada.
Assia El Hamouchi, mestra d'Educació Primària i dinamitzadora lingüística al nostre centre.
El que més enyor de Can Peu Blanc és aquella felicitat que un descobreix dia a dia amb els amics i amigues, amb els primers amors, amb els aprenentatges acadèmics i vitals. Els partits de futbol al pati, jugar a bolles al carrer, l’aire fresc contra la cara als matins quan anava a escola amb bicicleta o més tard amb motoret. La minyonia perduda, la jovenesa que mai no tornarà, la vertadera pàtria.
Jaume Segura Socias (ambaixador de la Unió Europea a Bolívia)
Som na Núria Grau i actualment curs 6è de Medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona.
El que més enyor de Can Peu Blanc és anar a classe amb els meus amics. Són molts els records i anècdotes que vivíem dia a dia i que quan ens veim encara recordam.
L’ambient a l’Institut era molt familiar i tranquil; recordo amb afecte en Tomeu, que va ser tutor a 1r i 4t ESO i a na Pilar de Biologia, que es preocupava molt per nosaltres i pels nostres estudis. Ho he valorat molt més des que estudii a la Universitat, ja que tant el tracte amb els professors com el tipus de classes, són més impersonals i poc properes.
MARÍA JOSÉ GONZÁLEZ (PROFESSORA DE LLENGUA CASTELLANA A L'IES ALBUHAIRA DE MURO)
Tornar a pensar en l’IES Can Peu Blanc per jo suposa deixar anar la memòria més de trenta anys enrere, ja que vaig donar les meves primeres i darreres passes per aquelles aules i passadissos durant els anys 1990-1994, quan vaig cursar l’antic BUP i COU.
Record els matins freds esperant el bus per portar-nos a Sa Pobla i arribar a un lloc molt especial on vaig conèixer gent del poble veïnat i també d’altres indrets, com Alcúdia, Can Picafort…, amb la qual vaig compartir moments inoblidables que marcaren per sempre la meva adolescència. La imatge i el nom d’alguns d’aquells companys encara em provoquen un somriure nostàlgic i d’altres, tot i que la vida ens va dur per distints camins, encara viuen d’una manera molt especial en la meva memòria. No només per les classes compartides, sinó, sobretot, per les estones als patis on ens contàvem confidències, els nostres somnis, els primers enamoraments… Tot barrejat amb les ganes de menjar-nos el món i la il·lusió pròpia d’aquells meravellosos anys.
A més dels aprenentatges acadèmics, tot el que vivíem ens estava formant com a persones i, sense ser plenament conscients, ens estava encaminant a poc a poc cap al nostre futur. Allà vaig descobrir la meva vocació, pentura per la influència d’alguns professors que deixaren en mi una empremta inesborrable.
Per tot això, mil gràcies!
N'Aina Maria Roig és murera i professora de Ciències Naturals a l'institut Albuhaira i va estudiar en el nostre centre entre 1987 i 1991. En aquests anys venien alumnes de Muro, Santa Margalida i Alcúdia.
"Record molts de companys: en Pep tele, na Marilén, ses tres de Santa Margalida, na Francisca Ramis... s'esquena d'en Bernat Font! Un català molt mono amb qui no vaig parlar mai, Roger crec que es deia; en Biel amb qui després vaig sortir uns anys; na Marga Vidal... I ses mureres dins es bus. Un bus que no podia pujar sa costa quan arribàvem a Muro. Pareixia que qualsevol dia ens havia de deixar tirats... i quan aconseguia pujar -que va ser sempre- un grup de mureres començaven a cantar s'Al·leluia!!! Ahh, i de professors record amb molta estima en Félix de religió, tan bon home i amb tanta paciència. Quan el veia pels passadissos de l'institut i el saludava, li tocava sa panxa -el record enorme, un home gran i rabassut. Llavors ell capejava i em deia "Ai, Aina, Aina..." i jo reia. Era un amor de persona."
I TU, QUÈ ENYORES DE QUAN VARES FER CLASSE A L'INSTITUT?
En Carlos Ávila, del Departament de Geografia i Història, ens ha fet arribar aquest comentari: "Soy Carlos Ávila. Fui profesor en Can Peu Blanc entre 1989 y 1995. Y tres años secretario del centro en ese período. Aprovecho, y agradezco, la invitación de Joana Maria Sastre para dejar alguna de mis impresiones de esos años.
Lo primero que tengo que decir es que fue una época buena o muy buena y en la que fui profesionalmente muy feliz. Lo único desagradable que recuerdo son los olores en la época del abonado y las moscas que los acompañaban. En esos seis años tanto mi relación con los profesores como con los alumnos fue algo más que cordial. No sé si como profesor de Historia aporté demasiado, creo que no. Mi intención, cuando a una edad relativamente tardía (a los 35 años) decidí cambiar radicalmente de profesión y dedicarme a la enseñanza, era aportar otro tipo de cosas a mis posibles alumnos. Espero haber cumplido mejor esto que la mera transmisión de conocimiento.
Entre mis múltiples recuerdos de esos años destaco esas "gloses" del día de Sant Antoni en el centro, los concursos de paella y las charlas con los alumnos en las horas de tutoría.
A lo largo de los años he tenido contacto con algunos exalumnos a través de las redes sociales y con algunos en particular más personal como en el caso de Jaume Segura. También con algún profesor aún sigo viéndome como con Maria Gelabert.
En resumen, seis magníficos años que he recordado muchas veces. De hecho, he pasado por delante del centro con el coche para enseñárselo a mi mujer y a mi hijo.
Como veis, lo escribo en castellano aunque siempre he admirado el catalán y he defendido su uso. Pero soy un inútil para los idiomas. Solo soy capaz de utilizar mi lengua materna.
Una abraçada a tothom"
Na Sílvia Romero, exprofessora de Geografia i Història en el nostre centre ens diu: "No és fàcil triar una sola cosa....Varen ser molts d'anys i moltes vivències.
Record amb enyorança l'ambient de la sala de professors, els berenars, les vistes de la Serra des de les aules, els cocarrois de na Maria del bar!! Però sobretot, els companys i els alumnes amb ganes d'aprendre i que em van fer estimar aquesta professió!"
Maria Sitjar, Departament de Fisica i Química: "Vaig ser professora de física i química a Can Peu Blanc durant 11 cursos. I què enyor ara que fa tres anys que no hi som?
El que primer me ve al cap és el bon ambient entre la major part del claustre. Berenars, dinars, converses a la sala de profes... I també gent disposada a emprendre qualsevol bogeria que no era estrictament de la nostra feina, però que segur ajudava amb l'ambient general al centre: venir desfressat per Carnaval, muntar una gimcana, les jornades de Nadal, Sant Antoni o Pasqua...
Amb els alumnes, la relació va ser en general bona, però també tens alguns records de les disputes, les provocacions i algunes decepcions. En canvi, amb la gran majoria de companys de feina, va ser un plaer poder compartir-hi el dia a dia".
N'Antònia Quintana va ser molts d'anys professora al departament d'Orientació i fa dos cursos es va jubilar: "De l'IES enyor els alumnes, la seva rialla i el seu esforç. També el bon dia amb na Paquita i n'Andreu"
Isabel Terrassa, professora d'Anglès, que es jubilà fa dos anysk, ens comenta: "Enguany, al contrari de l'any passat, vaig tenir com una nostàlgia del principi de curs, d'aquesta inquietud de conèixer els nous alumnes, un nou repte educatiu, de preparar noves idees, materials... Però cal dir que aquesta nostàlgia va durar poquet... En fi, què enyor més del centre? Els meus companys de departament: he tengut la sort de tenir uns companys extraordinaris, meravellosos, formidables... I com no he d'enyorar també els fantàstics berenars que fèiem, multitudinaris, a la sala de professors, que donaven vida en aquell claustre i que eren moments de cotorrejar i, inclús, de conèixer companys que a vegades veies només pels passadissos... Era molt entranyable... Els alumnes, evidentment, que els enyor moltíssim i les meves darrers classes a primer d'ESO, sobretot... Eren entranyables, la veritat.
Na Marilen Payeras, que va ser professora del departament d'orientació ens diu "Enyor el sentiment pobler per Sant Antoni, als meus aprenents que, tot i les dificultats, demostraven resiliència i esperit de superació. I sens dubte, les companyes i companys del Departament i la xerradeta matutina amb na Paquita i n'Andreu."
N'Aina M. Roig va ser professora de Ciències Naturals i és exalumna del centre: "Record el dia de les paelles amb molta Il·lusió. Hi havia na Maribel i na Catalina de l'àmbit sociolingüístic i el grup de 3r de diversificació d'aquell any (no sé quin). I encara que no guanyàrem ens va sortir ben guapa i bona!"
En Nofre Martorell va ser molts anys professor del Departament d'Orientació, encarregat de tallers i del manteniment i es va jubilar ara fa dos cursos: "Enyor els alumnes i el bon ambient dels companys. La rutina diària a l'institut. Les sortides i excursions, els dies de les jornades culturals, sant Antoni i paelles. Els berenars, dinars, sopars i festes a l'institut. Les panades i els berenars de na Maria del bar".
Na Pilar de la Encarnación va ser, ja fa uns anyets, professora de castellà al nostre centre: "El que enyor més de l'institut són els companys, perquè en l'època en què jo vaig treballar a l'institut els companys eren molt amables amb mi i allò era com una xicoteta família. Aleshores, ho trobe molt a faltar de l'institut. També trobe a faltar l'entorn: l'institut està enmig del pla i me'n recorde arribar a l'institut i el lloc on sstava, les muntanyes... a mi m'agradava molt. I després també trobe a faltar l'alumnat perquè o vaig tindre sort o perquè l'alumnat era molt agraït en general, i la veritat és que, llevat d'algunes vegades, alguna coseta, però res més, l'alumnat era un gust i això també ho trobe moltíssim a faltar".
Pedrona Seguí Serra, professora d'Anglèsi també exalumna del centre ens comenta: "Enyor molt fer classes, enyor molt la relació amb els alumnes que, després de 24 anys de docència, amb qui crec que he procurat establir bona relació... I feedback fins el dia d'avui ha estat sempre, sempre... molt positiu, fins al punt que m'alegr moltíssim quan han passat els anys i poder-los tornar trobar amb circumstàncies diferents i fins i tot dins el món laboral. Veus com aquestes persones han anat creixent i fent-se un lloc al món...
També enyor poder fer aquestes xerrades amb els companys durant els esplais, una guàrdia o quan un professor passa o s'atura... El vincle que arribes a tenir amb la gent que fas feina... Arriba un moment que arribes a establir un sentit de pertinença al centre i quan entres a la porta és com si sortissis de ca teva per entrar una altra vegada dins ca teva:i això és el que em vaig endur de cant Peu blanc.
Can Peu Blanc és una part de jo, no només com a docent, sinó també com persona: allà hi vaig passar molts dels anys de la meva adolescència (des de 1r de BUP fins a COU). Per tant, allà vaig fer molts bons amics... i records de bona gent...
Enyor molt fer classes, xerrar amb els alumnes, el poder compartir moments amb els companys de feina i el bon ambient que he tengut la sort de tenir sempre que he estat fent feina Can Peu Blanc.
Na Xisca Serra ha estat professora d'Anglès al nostre centre durant 15 anys i enguany ha començat a l'escola d'adults d'Inca. Ella és també exalumna del centre. Ens comenta: "El que més enyor de l’IES Can Peu Blanc són les xerrades i els moments de qualitat amb les persones que fa dècades que conec; no poder descobrir i conèixer els joves talents poblers que van creixent any rere any; els vint minutets de berenar i descans al pati interior del centre; les celebracions de final de trimestre, amb els discursos plens d’espontaneïtat i d'humor dels nostres showmans; i les vistes obertes i la Serra de Tramuntana al fons, que transmeten tanta calma i serenor.
Na Joana Victòria Cladera és exalumna del centre i, a més, ha estat professora del Departament d'Orientació: "Sense dubte, el que més enyor de l’institut és l’ambient tan especial que es respirava. La companyonia, l’amabilitat i aquesta sensació de formar part d’una família. Crec que gran part d’aquest bon clima es devia a les activitats que s'organitzaven constantment: berenars, dinars, bauxes…, ja que, a més de divertir-nos, enfortien els llaços entre l’equip, i això m’encantava! Anar a fer feina era més que complir amb una jornada. Tant de bo tornar a coincidir!"
UN PETIT RESUM DEL CURS 2024-2025
I el nostre comiat als quatre professors que es jubilen enguany!
"CARTES DEL FUTUR" (alumnes d'arts escèniques de 2n Batx A i B)
CARTES DES DEL FUTUR editat.mp4Page updated
Report abuse