Embedded Files
Els alumnes de 1r de Batxillerat ens fan arribar unes històries de por... Què en trobau?
119 ANYS DESAPAREGUT
Era l’1 de novembre de l’any 1809. La família Ramis d'Ayreflor, vivien a un casal molt gran i noble, on fins i tot les teranyines semblaven ser d’or. Aquell dia els marcà, ja que va desaparèixer durant cent dinou anys, el seu fill, n’Arnau.
Aquell matí, n’Arnau, un al·lot senyorial es va despertar amb una sensació estranya, la que a casa seva no hi havia ningú. S’hi notava un silenci incòmode. Però ell, despreocupat, va girar-se cap a l’altre costat i va continuar dormint. Passades unes hores, la seva padrina, madò Bet Maria, que vivia amb ell, el va anar a sacsejar suaument, fins despertar-lo. Ell no va reaccionar de cap manera especial, tot i haver dormit més del compte. Es va aixecar, va berenar lentament i en solitud, i es va vestir amb un dels conjunts més memorables que van lluir els seus avantpassats.
No va fer massa cosa durant el dia. Va acompanyar la mare i la padrina al cementiri per honrar els morts, amb flors fresques i cartells que duien escrits poemes d'Ausiàs March. Més tard, va ajudar les criades a fer el dinar, ho va fer per omplir el seu temps lliure que es consumia per l’avorriment.
Quan el sol es va pondre, l’ambient va canviar. Feia un vent, que quan et fregava la pell, pareixia ganivets que es clavaven. L'Arnau, va anar a fer una volta per distreure’s. Caminant i caminant, es va endinsar per dins del bosc, allà dintre, hi havia una boira grisa i resplendia una claror que no es sabia massa bé d’on provenia. Ell, com a nen innocent, la va seguir i finalment, va arribar a un pla on hi havia una enorme i terrorífica cisterna, que tothom evitava. Arnau, encara amb la mirada clara de la infantesa, s’hi va apropar i guaitar, per curiositat, a veure què hi podia trobar, i… mai més ningú el va tornar a veure.
Les autoritats de l’illa, lluny de mobilitzar-se, van donar l’esquena a la família Ramis d'Ayreflor. Aquell llinatge era tan misteriós, que cap policia no van voler complicar-se la vida. La mare i la padrina, no van insistir massa en una profunda recerca i el cas es va difondre entre la poca implicació familiar.
Cent dinou anys després, va aparèixer, al llogaret a prop del casal, un home d'edat avançada. Caminava una mica encorbat, anava amb un gaiato i tenia un rostre molt semblant a la d’aquell jove desaparegut feia més d’un segle. L’adult portava unes fotografies gastades pel temps i amb elles van poder comprovar que si es tractava de n’Arnau.
Els veïns del llogaret van quedar en xoc quan l’home, amb un to místic i tenebrós, els va explicar el que li havia succeït. Durant els anys que no havia estat present a Mallorca, havia estat amb una dona anomenada Maria Enganxa, una criatura mitològica que segrestava al·lotes i al·lots que guaitaven dins les cisternes i pous. Quan els tenia se’ls en portava a un indret fosc i profund… i aquí la narració s’acabava, com si l’adult no gosés o no pogués recordar-ne més.
L’home major, una setmana després de la seva aparició, va morir, però en silenci.
Ara, cada 1 de novembre, a la tomba de l’home al cementiri del municipi, apareix un gaiato i una nota escrita amb una lletra fina:
“La meva existència perdura gràcies al tribut que m’has permès recollir.
Atentament M.E.”
Jaume Ramis Pons 1r Batxillerat A
El gat negre
Un gat. Sí, un gat negre. Un gat negre és el darrer que recordo haver vist, i ara m'he despertat aquí. No sé on soc, no veig res, però estic certament inquiet. Feia temps que no em sentia així, és estrany. Encara no veig res. Ja se m'està acabant la serenor de despertar-me i m'estic començant a preocupar. M'he adonat que no sento res, no ensumo res, no noto res i no veig res. Però estic respirant. No trobo els meus braços ni les meves cames. Tinc cos? Sí, estic respirant, però no se fins a quin punt. Cada vegada respir més ràpid i he començat a notar una nova cosa. El batec del meu cor sona molt contundent. Em ressona a tot el cap, i la força i cadència dels batecs va en augment. No pareix que s'aturi en algun moment. Espera, estic veient una silueta. La silueta d'un gat . Una silueta blanca, davant jo, i un horrible pensament em ve al cap. Un gat negre és el darrer que veuré a la meva vida. I em desperto.
Francesc Cladera Mir
Els onze silencis
Diuen que on la terra cruix sota els peus i el vent murmura promeses sense nom, s'alça un llogaret, a l’ermita del qual no hi ha campana ni creu que beneeixi la seva teulada, només pedra, molsa i un ressò sord que repeteix onze vegades un silenci que no és d'aquest món.
Cada onze primaveres, quan la lluna es vesteix de seda i indiferència, tornen els que mai van partir, caputxes que oculten més que el rostre i campanes que pengen mudes com a promeses no complertes.
Les mares del llogaret lliguen branques d'olivera a les finestres, resen oracions sense nom i adverteixen als seus fills: “si veus una ombra que no projecta cos, no la segueixis”.
Ningú ha vist els seus ulls, ningú ha sentit els seus passos, però els alzinars es retorcen recordant-los. Van de dos en dos i un al centre, sempre onze, mai dotze, mai deu. Un d'ells diuen que arrossega els peus, un altre que sagna per dins de l'hàbit i n’hi ha un que gira el cap cap a tu, encara que mai el vegis moure's.
Al capdamunt els espera el mirall, no de vidre, sinó de penediment, penjat on un dia va haver-hi un altar, diuen que allí es reflecteix l'ànima, però no la teva, sinó la del que va venir abans i mai va sortir. No reflecteix rostre, sinó la culpa, i, a vegades, si estàs molt quiet, pots escoltar les oracions suplicants d'algú que va deixar de ser ell mateix.
Quan l'últim silenci cau —l'onzena campanada, la que no sona però pesa, els alzinars s'inclinen cap a l'ermita i la terra s'afluixa sota els peus, com si acomiadés als que han de partir. Els onze retrocedeixen pel camí sense girar-se, sense trencar la cadena. I en traspassar la línia on la llum torna a ser llum, les seves figures es desfan en la nit, com a fum que es dispersa de la foguera d’hivern.
A l'alba, l'ermita apareix buida, el mirall cobert per una tela que ningú recorda haver col·locat i el sòl marcat per onze passos que no avancen cap a fora, sinó cap a dins, com si haguessin entrat més vegades de les que van sortir.
Els habitants del llogaret diuen que és llavors, només llavors, és quan s'ha de baixar la vista.
Perquè si mires massa temps buscant els seus rastres potser i només potser, descobreixes que hi ha un buit més entre els onze.
Un que espera.
Un que falta.
Un que, sense saber-ho, podria ser el teu.
Neus Llabrés, 1r Batx A
Els alumnes de 4t d'ESO fan uns diaris de lectura increïbles...
Mirau el de na Carlota de 4t ESO E, que ha llegit Heartstopper.
ressenya.pdfDocuments escanejats.pdfrespecte..pdfCREACIONS LITERÀRIES de 3r i 4t d'ESO
CREACIONS LITERÀRIES de 3r i 4t d'ESO
Na Marian Beas, na Maria Salamanca i n'Antònia Barceló, professores del Departament de Llengua Castellana i Literatura, ens fan arribar dos treballs: un recull de contes realitat pels alumnes de 3r i un recull de frases fetes dels alumnes de 4t. Pegau-hi una ullada, que són ben interessants! :)
ÁLBUM DE FRASES HECHAS 4ESO
Cuentos al estilo "Conde Lucanor" (3 ESO)
LA VIDA SOTA EL FOCUS
Avui en dia, amb la globalització, ha augmentat molt el número de persones famoses ja que qualsevol pot accedir a informació il.limitada i es pot donar a conèixer lliurement. Això també causa que les persones cèlebres són seguides a tot arreu i cada passa que donen s'estén per tot el món en qüestió de segons.
Tot això formula una pregunta que és molt debatuda: val la pena ser famós avui en dia?
Ser famós en la nostra societat requereix tenir un fort estat mental que molta gent no aguanta, i hi ha diversos exemples arreu del món. Freddie Mercury, per posar un cas, va caure en el món de l’alcoholisme i les drogues o, parlant de l’actualitat, Taylor Swift que va tenir varis problemes alimentaris. Tot això es deu a la gran pressió a la que es someten quan tenen tants d’ulls analitzant tot el que fan. A això se li suma també tota la gent que els critica i els jutja anomenats “Haters”. Molts famosos – sobretot de l’àmbit de les xarxes socials– han confirmat que aquests comentaris són els que més els afecten i se’ls fiquen dins el cap.
Per altra banda, arriba un punt que les persones de gran estatus senten que no saben qui els aprecia de veres o no, ja que hi ha molta gent aprofitada a qui li convé una amistat amb ells. Quan això passa causa un gran sentiment d’inseguretat i de desconfiança amb tothom. Moltes vegades no saben a qui contar els problemes ja que si es sabessin podria ser greu. Per això es tanquen en ells mateixos i prefereixen estar així que arriscar-se i demanar ajuda.
També cal dir que ser famós et dona molts de privilegis econòmics i socials, si no ningú ho voldria ser. Però si t’atures a pensar te n’adones que no serveix de res tenir un avió privat si no tens amb qui compartir-lo.
Per acabar, crec que la fama no és fàcil i que la vida no és tan explèndida com es mostra. Tenir una vida senzilla i tranquil.la envoltat de gent que t’estima et fa ser més feliç.
Isona Porcel
LA MEVA HISTÒRIA DE POR 2n batxillerat AED
EL CRIT DINS LA FOSCOR
Heu pensat mai en la possibilitat que els morts tornin a la vida? Segur que en Pep, el fosser del poble, mai s'ho havia plantejat fins que... Un fred vespre d'hivern, d'aquells en què la llum de les faroles és pràcticament inexistent, es dirigia com cada dia a la seva feina a reunir-se amb el seu company Miquel. Feia més de vint anys que s'ocupaven de les tasques del cementiri: guardar i enterrar els morts. Per a molts, una feina aterridora, però per a ells era només una rutina.
Com cada vespre ambdós homes es dirigien al cementeri a enterrar morts amb la vella furgoneta, compartint històries i rialles, amb el renou de la ràdio de fons. Però de sobte, enmig d'un d'aquests moments de silenci, es va sentir un renou estrany, com si algú rasqués les parets de la furgoneta des de fora.
—Ei, Miquel, has sentit aquest renou? —va dir en Pep, amb la mirada fixada en el mirall del retrovisor.
—Va, Pep, no diguis dois, no hi ha cap renou —va respondre en Miquel, vacil·lant.
—Que sí, home, fem cas. Apaga la ràdio i escolta.
En Miquel va sospirar i va apagar la ràdio. Durant uns segons d'incomoditat el silenci va envair la furgoneta. Llavors, el renou es va repetir com unes ungles que grataven la superfície. Els dos homes es van mirar, amb les cares més pàl·lides que mai.
—Què collons és això? —va murmurar en Miquel, amb la veu tremolosa.
Van aparcar la furgoneta al costat del camí. En Pep va agafar una llanterna i, van sortir cap a la part del darrere. Quan van obrir les portes, a primera vista, tot semblava normal: els taüts estaven ben col·locats i no hi havia res fora de lloc. Però el renou va tornar, aquesta vegada va sonar amb més claredat i més a prop, com si sortís de dins d'un dels taüts.
—Merda, Pep, ve de dins d'aquell taüt —va xiuxiuejar en Miquel assenyalant el taüt del centre.
En Pep va sentir com la por l'envaïa, però es va armar de valentia i amb les mans tremoloses va apropar-se al taüt que estava al mig. Lentament, va girar els passadors de metall de la tapa del taüt i va obrir-lo. Al principi, només es veia la foscor i la figura immòbil d'una persona. El silenci que va envair la situació era insuportable. Però, després d'uns segons, la figura va aixecar-se i es va sentir un crit que va deixar als homes immòbils.
—Ajudau-me!
Carla Capó Peña
Poden els morts tornar?
Coneixes algú que pugui veure els morts? Doncs jo no ho havia sentit mai, fins aquell dia...
La meva padrina Margalida ja és major i necessita una persona que l'ajudi a fer les feines quotidianes. Així que els meus pares van decidir contractar a una colombiana perquè la cuidés quan ells no ho podien fer; i aquesta pareixia d’allò més normal, fins que vaig descobrir el contrari...
Un divendres qualsevol, la colombiana va anar a la meva mare i li va confessar amb llàgrimes als ulls que el vespre anterior, en sortir del bany, va veure una espècie d'ombra que passava ràpidament al fons del passadís (a la qual no va fer cas). Llavors va pujar a l'habitació de la meva padrina, i al obrir la porta, va veure a una dona asseguda a una cadira de devora el llit. Afirma que aquesta, en veure-la, es va evaporar.
Després de descriure com era la dona que va veure, la meva mare es va posar pàl·lida; ja que va descobrir que la descripció coincidia a la perfecció amb la seva padrina; la mare de na Margalida, la qual va morir molts anys enrere.
Martina Monserrat Llabrés, 2n de batxillerat D
Què mires, Ona?
Aquell vespre d’estiu, gaudint d'un sopar a la fresca, presenciàrem una companyia indesitjada.
Estàvem la meva mare, el meu tiet, les meves cosines, que tenen cinc i tres anys, i jo. En acabar de sopar, la cosina més gran, na Laia, va demanar anar a jugar dins de casa. La seva germana, Ona, una nena molt intrigant que sempre feia moltes polissonades, es va quedar amb nosaltres. No enteníem per què havia decidit quedar-se. La inquietud va començar a apoderar-se de nosaltres. Li preguntàrem repetidament per què no anava a jugar amb la seva germana, però no va dir ni una paraula. En aquell moment, quan la llum de la lluna era oculta darrere d’un núvol, de cop, es va aixecar, mirant fixament cap a un punt en direcció a la casa dels meus veïns. Miràrem tots en aquella direcció, però no hi havia res.
Els segons es feien eterns. Quan, finalment, va aixecar la mà i va fer com si saludés a algú invisible, un calfred ens va recórrer el cos. “Me n’he d’anar, ara tornaré,” va dir amb un to estrany, abans de dirigir-se cap a dins de casa. Ens quedàrem perplexos, amb una inquietud creixent.
Al matí següent, ens tornàrem a trobar a la terrassa amb l’esmorzar preparat, esperant a les nines. De sobte, el que menys desitjàvem va passar. N’Ona es va aturar al mig de la terrassa, mirant al mateix punt fix del vespre anterior. Va aixecar la mà i, sense moure’s, va dir: “ja estic aquí, ja he tornat.”
La por va envair-nos, sabíem que alguna cosa estranya s’amagava darrere d’aquell somriure.
FERRAN RIERA
POESIA
GLOSES, Gabriel Llabrés
La meva llengua
Jo sempre defensaré
sa meva llengua estimada
per si de cas abraçada
atacs que no permetré
Això és el que reclam
poder parlar-la és tresor
resistint amb gran honor
sentireu el nostre clam.
Un món igualitari
El feminisme ens convida
amb coratge i dignitat,
la veu ferma i decidida
fan front per la igualtat.
Cap a un món més just i lliure,
on tothom és respectat,
no hem de mirar el passat,
amb la lluita seguiria.
Mon padrí (guanyadora en el premi organitzat a Llubí per Sant Jordi 2024)
Amb el càvec taparé
el solc sense a trepitjar,
au, vinga, vine a ajudar,
mon padrí a jo em digué.
Dos en poguérem tapar,
la feina no havia acabat,
no estiguis empardalat,
que només saps empipar.
Resistim en llengua i terra (POESIA GUANYADORA DEL CERTAMEN LITERARI DE L’ACAMPALLENGUA “PREMI ANTÒNIA VICENS” 2025)
Som fills i filles d’aquesta illa que mai s’acaba,
on els camps parlen en llengua de sempre,
on el vent xiuxiueja històries d’avi i padrina,
i cada racó batega en català de cor.
Mallorca, la terra que ens crida a la riba,
on la llengua és vida, no només paraula,
és el so de la roca vella i del taronger,
és la sal de la mar, que ens arriba fins a l’ànima.
El català és la flama que no s’apaga,
és el crit d’un poble que mai es doblega,
és l’herència de l’avi i la padrina que ens fa forts,
que amb cada mot ens planta l’arrel al cor.
No som res sense la nostra llengua,
en cada glosa que balla en el vent hi ha llum,
en cada festa, en cada pas de la jota,
el català s’alça com bandera viva.
Resistim com l’olivera al mig de la serra,
com el garrover que al vent es manté ferm,
la nostra llengua és l’arrel de l’ànima,
és la força que ens fa mirar endavant.
Per més que vulguin que ens callam,
per més que vulguin esborrar-nos del mapa,
el català és l’aire que respirem cada dia,
i mai, mai s’acabarà, perquè és foc pur que crema.
La terra, el mar, i el vent ens acompanyen,
el crit del poble és el crit que no mor,
perquè Mallorca és forta, i la seva gent també,
i la nostra llengua mai no deixarà de brillar.
Page updated
Report abuse