Na Marian Beas, na Maria Salamanca i n'Antònia Barceló, professores del Departament de Llengua Castellana i Literatura, ens fan arribar dos treballs: un recull de contes realitat pels alumnes de 3r i un recull de frases fetes dels alumnes de 4t. Pegau-hi una ullada, que són ben interessants! :)
ÁLBUM DE FRASES HECHAS 4ESO
Cuentos al estilo "Conde Lucanor" (3 ESO)
LES GANES HO GUANYEN TOT?
La frase “Si t’ho proposes, ho aconseguiràs” és una frase popular que planteja la idea que lluitant pel que volem sempre ho podrem aconseguir. És cert que tothom coneix aquesta dita però, alguna vegada ens hem aturat a pensar si és vera? Personalment, pens que sí.
En primer lloc, tothom sap que la determinació personal és una qualitat vital a l'hora d’aconseguir els nostres objectius. Quan estam motivats i segurs de nosaltres mateixos, les possibilitats d’arribar a les nostres metes són molt més altes, ja que l’esforç i l’optimisme poden superar molts d’obstacles.
En segon lloc, sí que es vera que no tothom té les mateixes condicions i oportunitats, i això potser sí que dificulta molt les coses. Però en molts casos de gent exitosa, hem pogut veure com han començat en condicions molt pobres però que lluitant pel que volien ho han aconseguit.
En conclusió, la determinació i les ganes són pilars fonamentals per aconseguir els nostres objectius, però no ens hem d’oblidar que el context i les oportunitats poden facilitar molt el camí cap a l’èxit.
Magda Mir Nabil 2n Batxillerat B
LA VIDA SOTA EL FOCUS
Avui en dia, amb la globalització, ha augmentat molt el número de persones famoses ja que qualsevol pot accedir a informació il.limitada i es pot donar a conèixer lliurement. Això també causa que les persones cèlebres són seguides a tot arreu i cada passa que donen s'estén per tot el món en qüestió de segons.
Tot això formula una pregunta que és molt debatuda: val la pena ser famós avui en dia?
Ser famós en la nostra societat requereix tenir un fort estat mental que molta gent no aguanta, i hi ha diversos exemples arreu del món. Freddie Mercury, per posar un cas, va caure en el món de l’alcoholisme i les drogues o, parlant de l’actualitat, Taylor Swift que va tenir varis problemes alimentaris. Tot això es deu a la gran pressió a la que es someten quan tenen tants d’ulls analitzant tot el que fan. A això se li suma també tota la gent que els critica i els jutja anomenats “Haters”. Molts famosos – sobretot de l’àmbit de les xarxes socials– han confirmat que aquests comentaris són els que més els afecten i se’ls fiquen dins el cap.
Per altra banda, arriba un punt que les persones de gran estatus senten que no saben qui els aprecia de veres o no, ja que hi ha molta gent aprofitada a qui li convé una amistat amb ells. Quan això passa causa un gran sentiment d’inseguretat i de desconfiança amb tothom. Moltes vegades no saben a qui contar els problemes ja que si es sabessin podria ser greu. Per això es tanquen en ells mateixos i prefereixen estar així que arriscar-se i demanar ajuda.
També cal dir que ser famós et dona molts de privilegis econòmics i socials, si no ningú ho voldria ser. Però si t’atures a pensar te n’adones que no serveix de res tenir un avió privat si no tens amb qui compartir-lo.
Per acabar, crec que la fama no és fàcil i que la vida no és tan explèndida com es mostra. Tenir una vida senzilla i tranquil.la envoltat de gent que t’estima et fa ser més feliç.
Isona Porcel
LA MEVA HISTÒRIA DE POR 2n batxillerat AED
EL CRIT DINS LA FOSCOR
Heu pensat mai en la possibilitat que els morts tornin a la vida? Segur que en Pep, el fosser del poble, mai s'ho havia plantejat fins que... Un fred vespre d'hivern, d'aquells en què la llum de les faroles és pràcticament inexistent, es dirigia com cada dia a la seva feina a reunir-se amb el seu company Miquel. Feia més de vint anys que s'ocupaven de les tasques del cementiri: guardar i enterrar els morts. Per a molts, una feina aterridora, però per a ells era només una rutina.
Com cada vespre ambdós homes es dirigien al cementeri a enterrar morts amb la vella furgoneta, compartint històries i rialles, amb el renou de la ràdio de fons. Però de sobte, enmig d'un d'aquests moments de silenci, es va sentir un renou estrany, com si algú rasqués les parets de la furgoneta des de fora.
—Ei, Miquel, has sentit aquest renou? —va dir en Pep, amb la mirada fixada en el mirall del retrovisor.
—Va, Pep, no diguis dois, no hi ha cap renou —va respondre en Miquel, vacil·lant.
—Que sí, home, fem cas. Apaga la ràdio i escolta.
En Miquel va sospirar i va apagar la ràdio. Durant uns segons d'incomoditat el silenci va envair la furgoneta. Llavors, el renou es va repetir com unes ungles que grataven la superfície. Els dos homes es van mirar, amb les cares més pàl·lides que mai.
—Què collons és això? —va murmurar en Miquel, amb la veu tremolosa.
Van aparcar la furgoneta al costat del camí. En Pep va agafar una llanterna i, van sortir cap a la part del darrere. Quan van obrir les portes, a primera vista, tot semblava normal: els taüts estaven ben col·locats i no hi havia res fora de lloc. Però el renou va tornar, aquesta vegada va sonar amb més claredat i més a prop, com si sortís de dins d'un dels taüts.
—Merda, Pep, ve de dins d'aquell taüt —va xiuxiuejar en Miquel assenyalant el taüt del centre.
En Pep va sentir com la por l'envaïa, però es va armar de valentia i amb les mans tremoloses va apropar-se al taüt que estava al mig. Lentament, va girar els passadors de metall de la tapa del taüt i va obrir-lo. Al principi, només es veia la foscor i la figura immòbil d'una persona. El silenci que va envair la situació era insuportable. Però, després d'uns segons, la figura va aixecar-se i es va sentir un crit que va deixar als homes immòbils.
—Ajudau-me!
Carla Capó Peña
Poden els morts tornar?
Coneixes algú que pugui veure els morts? Doncs jo no ho havia sentit mai, fins aquell dia...
La meva padrina Margalida ja és major i necessita una persona que l'ajudi a fer les feines quotidianes. Així que els meus pares van decidir contractar a una colombiana perquè la cuidés quan ells no ho podien fer; i aquesta pareixia d’allò més normal, fins que vaig descobrir el contrari...
Un divendres qualsevol, la colombiana va anar a la meva mare i li va confessar amb llàgrimes als ulls que el vespre anterior, en sortir del bany, va veure una espècie d'ombra que passava ràpidament al fons del passadís (a la qual no va fer cas). Llavors va pujar a l'habitació de la meva padrina, i al obrir la porta, va veure a una dona asseguda a una cadira de devora el llit. Afirma que aquesta, en veure-la, es va evaporar.
Després de descriure com era la dona que va veure, la meva mare es va posar pàl·lida; ja que va descobrir que la descripció coincidia a la perfecció amb la seva padrina; la mare de na Margalida, la qual va morir molts anys enrere.
Martina Monserrat Llabrés, 2n de batxillerat D
Què mires, Ona?
Aquell vespre d’estiu, gaudint d'un sopar a la fresca, presenciàrem una companyia indesitjada.
Estàvem la meva mare, el meu tiet, les meves cosines, que tenen cinc i tres anys, i jo. En acabar de sopar, la cosina més gran, na Laia, va demanar anar a jugar dins de casa. La seva germana, Ona, una nena molt intrigant que sempre feia moltes polissonades, es va quedar amb nosaltres. No enteníem per què havia decidit quedar-se. La inquietud va començar a apoderar-se de nosaltres. Li preguntàrem repetidament per què no anava a jugar amb la seva germana, però no va dir ni una paraula. En aquell moment, quan la llum de la lluna era oculta darrere d’un núvol, de cop, es va aixecar, mirant fixament cap a un punt en direcció a la casa dels meus veïns. Miràrem tots en aquella direcció, però no hi havia res.
Els segons es feien eterns. Quan, finalment, va aixecar la mà i va fer com si saludés a algú invisible, un calfred ens va recórrer el cos. “Me n’he d’anar, ara tornaré,” va dir amb un to estrany, abans de dirigir-se cap a dins de casa. Ens quedàrem perplexos, amb una inquietud creixent.
Al matí següent, ens tornàrem a trobar a la terrassa amb l’esmorzar preparat, esperant a les nines. De sobte, el que menys desitjàvem va passar. N’Ona es va aturar al mig de la terrassa, mirant al mateix punt fix del vespre anterior. Va aixecar la mà i, sense moure’s, va dir: “ja estic aquí, ja he tornat.”
La por va envair-nos, sabíem que alguna cosa estranya s’amagava darrere d’aquell somriure.
FERRAN RIERA
POESIA
GLOSES, Gabriel Llabrés
La meva llengua
Jo sempre defensaré
sa meva llengua estimada
per si de cas abraçada
atacs que no permetré
Això és el que reclam
poder parlar-la és tresor
resistint amb gran honor
sentireu el nostre clam.
Un món igualitari
El feminisme ens convida
amb coratge i dignitat,
la veu ferma i decidida
fan front per la igualtat.
Cap a un món més just i lliure,
on tothom és respectat,
no hem de mirar el passat,
amb la lluita seguiria.
Mon padrí (guanyadora en el premi organitzat a Llubí per Sant Jordi 2024)
Amb el càvec taparé
el solc sense a trepitjar,
au, vinga, vine a ajudar,
mon padrí a jo em digué.
Dos en poguérem tapar,
la feina no havia acabat,
no estiguis empardalat,
que només saps empipar.
Resistim en llengua i terra (POESIA GUANYADORA DEL CERTAMEN LITERARI DE L’ACAMPALLENGUA “PREMI ANTÒNIA VICENS” 2025)
Som fills i filles d’aquesta illa que mai s’acaba,
on els camps parlen en llengua de sempre,
on el vent xiuxiueja històries d’avi i padrina,
i cada racó batega en català de cor.
Mallorca, la terra que ens crida a la riba,
on la llengua és vida, no només paraula,
és el so de la roca vella i del taronger,
és la sal de la mar, que ens arriba fins a l’ànima.
El català és la flama que no s’apaga,
és el crit d’un poble que mai es doblega,
és l’herència de l’avi i la padrina que ens fa forts,
que amb cada mot ens planta l’arrel al cor.
No som res sense la nostra llengua,
en cada glosa que balla en el vent hi ha llum,
en cada festa, en cada pas de la jota,
el català s’alça com bandera viva.
Resistim com l’olivera al mig de la serra,
com el garrover que al vent es manté ferm,
la nostra llengua és l’arrel de l’ànima,
és la força que ens fa mirar endavant.
Per més que vulguin que ens callam,
per més que vulguin esborrar-nos del mapa,
el català és l’aire que respirem cada dia,
i mai, mai s’acabarà, perquè és foc pur que crema.
La terra, el mar, i el vent ens acompanyen,
el crit del poble és el crit que no mor,
perquè Mallorca és forta, i la seva gent també,
i la nostra llengua mai no deixarà de brillar.